@biomarato
Si tens la sort de veure una estrella de mar o un eriçó en el seu hàbitat, et trobes davant d’un dels grups d’animals més inusuals i exitosos: els equinoderms. Aquest grup, que inclou també els cogombres de mar, els lliris de mar i les ofiures (estrelles de mar «amb potes escatoses»), presenten característiques els els fan únics.
Foto de jmturon a Minka. CC BY NC
Per exemple, a diferència de molts altres grups animals que han colonitzat rius o terra ferma, els equinoderms són exclusivament marins, i es poden considerar els reis de les profunditats: s’han adaptat tan bé a la pressió i a la manca de llum que es poden trobar a qualsevol cota, fins i tot a milers de metres de profunditat.
Els equinoderms, tot i la seva complexitat, no tenen un cor ni un sistema centralitzat. Les seves funcions vitals i els seus moviments estan coordinats per una xarxa neuronal descentralitzada que recorre tot el seu cos.
Simetria… canviant: El misteri de la doble identitat
Un dels aspectes més desconcertants dels equinoderms és que, al llarg de la seva vida, canvien completament el seu «plànol» corporal. Si mires una estrella de mar adulta, veuràs una clara simetria radial (generalment basada en el número cinc, o pentaradial), com si fos una roda amb radis. Però, si poguessis veure les seves larves nedant lliurement, no les reconeixeries: són bilateralment simètriques, amb un costat dret i un d’esquerre «idèntics», exactament igual que nosaltres.
Imagineu-vos la metamorfosi radical que han de fer!
Com s’ho fa la natura per crear una forma tan inusual? La resposta podria estar en els seus gens. En gairebé tots els animals, els gens Hox (els «arquitectes» que decideixen on va el cap i on va la cua) segueixen un ordre lineal estricte. Però en els eriçons de mar, s’ha descobert que aquests gens estan reorganitzats i «desordenats» en comparació amb la resta d’éssers vius.
Un vincle inesperat
A primera vista, costa trobar cap similitud entre una persona i una estrella de mar. Però, si mirem el nostre ADN i el nostre desenvolupament embrionari, descobrirem que els equinoderms són els parents invertebrats més propers als humans. Ambdós formem part d’un grup anomenat deuteròstoms, una línia evolutiva que inclou els vertebrats.
El que realment ens uneix és com ens formem. El terme «deuteròstom» prové del grec i significa literalment «segona boca». En aquest grup d’animals, la primera obertura que apareix en l’embrió (anomenada blastòpor) acaba convertint-se en l’anus, mentre que la boca es forma més tard en un lloc diferent. Aquesta és una característica fonamental que ens diferencia de la resta d’invertebrats, com els insectes o els mol·luscs, que fan el procés a l’inrevés: el seu blastòpor, la primera obertura, acaba sent la seva boca.
La connexió amb els humans va encara més enllà. Existeix la teoria que les larves ciliades dels avantpassats dels equinoderms podrien estar en l’origen dels primers cordats (el grup al qual pertanyem els humans). Segons aquesta teoria, per mutació i selecció algunes larves d’equinoderms podrien haver desenvolupat la capacitat de reproduir-se sense passar per l’estat «adult» i, tots els vertebrats podríem descendir evolutivament d’aquestes larves.
Com a cosins evolutius, compartim algunes curiositats més: els gens que controlen la formació de l’esquelet en els eriçons de mar (Alx1 i Ets1) són exactament els mateixos que, en els humans, regulen el desenvolupament de les estructures de la nostra cara. Així que, en certa manera, la «cara» d’un eriçó i la nostra estan construïdes a partir de les mateixes instruccions bàsiques.
Mestres de la regeneració
Si hi ha una característica dels equinoderms que ens sembla fascinant és la seva sorprenent capacitat de reconstruir-se. Mentre que per a la majoria d’animals perdre una extremitat o un òrgan vital és una tragèdia, per a un equinoderm és sovint només un inconvenient temporal.
Algunes estrelles de mar han portat el concepte de supervivència a un nivell superior. En gèneres com Linckia, un sol braç separat és suficient per regenerar un animal sencer. Durant aquest procés, l’extremitat original desenvolupa un disc central i quatre braços diminuts, adoptant una forma curiosa que els científics anomenen «cometa». Aquesta habilitat no és només per curar ferides, sinó que algunes espècies la utilitzen com una forma de reproducció asexual o per per escapar d’un perill. Si un depredador atrapa un braç d’una estrella, l’animal simplement el «talla» i fuig, confiant plenament en la seva capacitat posterior per tornar-lo a fabricar.
Els cogombres de mar tenen un mecanisme de defensa encara més dràstic: l’evisceració. Quan se senten molt amenaçats, poden expulsar tot el seu sistema digestiu (i de vegades altres òrgans) per confondre el depredador. Increïblement, són capaços de regenerar tot el seu intestí de zero en pocs dies o setmanes. Per la seva banda, els eriçons de mar poden reconstruir totalment la seva complexa mandíbula, la llanterna d’Aristòtil, incloent-hi músculs i lligaments, si aquesta pateix algun dany.
Foto de manelor a Minka. CC BY
Com ho fan per ser tan eficients? El seu gran secret és la desespecialització cel·lular (o desdiferenciació): les seves cèl·lules adultes i ja formades tenen la capacitat de «fer marxa enrere», tornar a un estat simple i reprogramar-se per construir qualsevol nou teixit que l’animal necessiti.
No us perdeu la continuació d’aquesta entrada, on trobareu més característiques al·lucinants d’aquest grup d’animals tan propers i alhora tan diferents.