@biomarato
Entrada escrita amb la col·laboració d’en Miquel Pontes, de Vidamarina.info.
Si algun cop, bussejant, has vist una petita taca de colors neó movent-se sobre una esponja o una alga, és molt probable que hagis descobert un dels animals més espectaculars dels oceans: un nudibranqui. Aquests petits mol·luscs són autèntiques joies biològiques.
Foto de victorcm21, Minka. CC BY. Biomarató 2026
Per què Nudibranquis?
El seu nom prové del llatí nudus (nu) i del grec brankhia (brànquies).
La segona part del nom ja ens diu com respiren.
Pel que fa a la primera part… són cosins evolutius dels cargols (pertanyen a la classe Gasteropoda); però, a diferència d’ells, no tenen closca… Per això són «nus», en certa manera com els llimacs.
Eh, però no tenen closca… en la fase adulta. Quan surten de l’ou sí que en tenen (molt lleugera), però l’acaben “perdent” quan deixen enrere la fase larvària. De fet, el cicle vital dels nudibranquis podria ocupar una entrada sencera del blog.
Impressionisme sota l’aigua
Els nudibranquis són, sens dubte, alguns dels animals més acolorits de la Mediterrània. Els nudibranquis formen part del grup dels anomenats «llimacs de mar» (tot i que no tots els llimacs de mar són nudibranquis). També se’ls anomena “papallones de mar”, en referència a l’explosió de colors que presenten. Parlem d’una gamma de colors pràcticament infinita.
Foto de mpontes, Minka. © Miquel Pontes, algunos derechos reservados (CC-BY-NC-SA). Reproduïda al blog amb el permís de l’autor.
Els colors de molts nudibranquis poden ser deguts a pigments acumulats a través de la dieta o per coloració estructural, produïda quan la llum interactua amb estructures microscòpiques del cos. Com si fossin píxels reflectants, o traços d’una pintura “nanopuntillista”: un Seurat profund i viu. Per cert, no són els únics animals que juguen amb la llum a escala microscòpica: els camaleons també poden produir part dels seus colors mitjançant estructures nanoscòpiques que modifiquen la llum que reflecteixen.
La seva coloració no respon a criteris estètics ni d’aparellament. De fet, els nudibranquis tenen una visió molt limitada i una capacitat molt baixa per distingir els colors. Els seus colors, en diverses espècies, funciona com un senyal d’advertència associat a les seves defenses. Com un cartell de «perill: no us apropeu i sobretot no em devoreu».
Foto de jordialtimiras, Minka. CC BY
[Per si voleu posar-vos tècnics: aquesta coloració d’avís, habitual en animals tòxics o verinosos, s’anomena aposematisme.]
Perill… de què?
Molts nudibranquis tenen defenses químiques, i en diverses espècies aquestes defenses van associades a aquesta coloració vistosa que actua com un senyal d’advertència per als depredadors.
Foto de josepvilanova, Minka. CC BY NC
Tot i això, s’han identificat nudibranquis amb colors llampants que no són verinosos: en aquest cas, utilitzen el senyal d’alerta associada als colors vius per protegir-se dels depredadors, sense haver de destinar energia a ser verinosos.
[Un fenomen semblant es dona en els sírfids, uns insectes totalment inofensius, però que presenten ratlles grogues i negres, com les abelles o les vespes, per dissuadir els possibles depredadors. (A aquest fals aposematisme també se’l coneix com a mimetisme batesià).]
Ah! I també hi ha nudibranquis que no tenen colors que destaquen, precisament perquè la seva estratègia de defensa es basa en el camuflatge amb el seu entorn.
Però centrem-nos en els nudibranquis verinosos.
Lladres que no s’amaguen
Alguns nudibranquis no produeixen directament les seves defenses químiques, sinó que necessiten “robar-les” als organismes dels quals s’alimenten.
Per exemple, els nudibranquis que s’alimenten de cnidaris verinosos (meduses o anemones) en lloc de digerir les cèl·lules urticants de les seves preses, les transporten intactes fins a les puntes de determinades protuberàncies del cos, i les allotgen en sacs especials. Qualsevol animal que toqui o intenti menjar-se el nudibranqui pot rebre la fiblada provocada per aquestes cèl·lules urticants.
[Aquest procés d’incorporar els nematocists de les preses, conegut com a cleptocnídia, és un dels mecanismes de defensa més fascinants dels nudibranquis.]
Per cert, hi ha vídeos microscòpics espectaculars on es veu com es disparen aquestes cèl·lules urticants de les meduses. Busqueu-los!
L’actínia Cribrinopsis crassa també és urticant i té més números de ser aliment de nudibranquis, pel fet de no viure flotant. Foto de mjvergotti, Minka. CC BY NC
Altres nudibranquis incorporen les toxines de les esponges que mengen: algunes espècies les acumulen directament, mentre que d’altres les poden modificar.
Fins i tot s’han documentat nudibranquis que devoren altres nudibranquis i incorporen les seves defenses.
Així que… no els toqueu! I no només perquè siguin verinosos sinó perquè, com tota vida marina, l’hem de gaudir sense alterar-la.
I en parlar de com obtenen el seu verí, hem acabat parlant de què mengen: meduses, esponges i altres nudibranquis, però també d’anemones, coralls… i fins i tot de briozous (els protagonistes de la darrera entrada)!
Sexe i escultures
Tots els individus són hermafrodites simultanis: presenten òrgans sexuals funcionals masculins i femenins alhora. Quan dos nudibranquis es troben, habitualment poden fecundar-se mútuament.
Després, fan la posta dels ous en cintes o tires que poden quedar enrotllades, com escultures marines efímeres.
Si busqueu a la pàgina de Minka per Nudibranchia, trobareu molts exemples d’aquestes postes «artístiques».
Troba’ls a la BioMARató!
Els nudibranquis poden ser uns bons indicadors dels canvis ambientals que experimenten els ecosistemes marins. Com que són animals bentònics, tenen una mobilitat limitada i sovint depenen estretament del seu hàbitat i dels organismes dels quals s’alimenten, els canvis en la seva presència, abundància o distribució poden proporcionar informació valuosa sobre l’ecosistema.
Trobar-los requereix paciència i «ull de bussejador», ja que molts són petits i viuen amagats a les esquerdes de les roques o perfectament camuflats sobre el seu aliment. De fet, aprendre a observar-los i fotografiar-los és gairebé una disciplina en si mateixa. Xavier Salvador, col·laborador de MINKA, validador d’espècies i autor de la Guía práctica para fotografiar nudibranquios en el litoral español, explica que conèixer l’hàbitat de cada espècie és una de les claus per trobar-la i identificar-la correctament. I la paciència té recompensa.
Si t’interessen aquests animals, pots participar al projecte Llimacs marins de Catalunya de MINKA, una iniciativa de ciència ciutadana liderada per Miquel Pontes, i creada per recopilar observacions. Actualment ja compta amb prop de 30.000 observacions, gairebé 300 espècies registrades i més de 500 observadors, fet que la converteix en una de les principals fonts d’informació sobre aquests animals a Catalunya.
Referències
From egg to adult: The first successful lab rearing of the nudibranch sea slug Hypselodoris festiva
Being Safe, but Not Too Safe: A Nudibranch Feeding on a Bryozoan-Associated Hydrozoan
Door #16: Basic anatomy of the sea slug | The Invertebrate Collections
Els nudibranquis del mar català – OPK Opistobranquis
Nudibranch range shift – OEHHA
Small but deadly: the chemical warfare of sea slugs – News – The University of Queensland